T'expliquem totes les posicions del beisbol

Tots els partits de beisbol comencen amb el llançador. Aquest jugador es col·loca sobre una placa de goma situada al mig del monticle del llançador, un petit turó circular al centre del diamant. Des d'aquesta posició, el llançador llança la pilota en direcció a la base de meta, on ja hi ha col·locat un batedor de l'equip contrari per intentar colpejar la pilota amb el bat.

Un llançador pot fer diversos tipus de llançaments, per exemple:

• La recta, el llançament més bàsic, consisteix a llançar la pilota a gran velocitat i amb una trajectòria relativament plana.
• En els llançaments de corba i els llançaments lliscats, la pilota es llança amb efecte per desviar o corbar la seva trajectòria en direcció a la base de meta.
• Els llançaments amb canvi s'assemblen a les rectes, però la pilota arriba a la base de meta amb menys velocitat.

En general, el llançador té per objectiu eliminar el batedor. Pot aconseguir-ho de diverses maneres, com ara:

• Eliminar-lo per strikes (un strike es dona quan el batedor fa un swing, però no aconsegueix colpejar la pilota; si no intenta colpejar-la quan passa per la zona de strike, o bé si la bat fora). Tres strikes provoquen l'eliminació del batedor.
• Fer un llançament que el batedor colpegi i que després un defensor atrapi.

El llançador té a favor seu una altra eina per eliminar els batedors, explica Andrew Stone, entrenador ajudant de beisbol de la Michigan State University. Els llançadors poden dictar el ritme del partit augmentant o reduint el temps entre els llançaments.

"Pot ser que la posició de llançador sigui l'única en el món de l'esport en què un únic jugador controla el ritme de joc", indica. Com que, a diferència del que passa en el futbol, el bàsquet o el futbol americà, en el beisbol no hi ha rellotge de partit, el llançador domina el temps. Aquesta figura pot deixar més temps entre llançaments o bé accelerar el ritme impulsant la pilota cap a la zona de strike abans que el batedor hagi trobat la posició. Segons Stone, canviar el ritme del partit pot ajudar a refredar un equip que es troba en un bon moment de batuda o permetre que el llançador sumi més eliminacions.

Nota: L'any 2023, les grans lligues i les lligues menors de beisbol dels Estats Units van incorporar el rellotge de llançament, que redueix el temps que té un llançador per fer el llançament. Tenen 15 segons per fer el llançament si les bases estan buides, i 20 segons si hi ha corredors en alguna base. Tot i això, el llançador pot variar la cadència dels llançaments dins d'aquest límit de temps.

El llançador que actua en primer lloc en un partit es coneix com a "llançador inicial" o "llançador obridor". En qualsevol moment del partit, el cap d'equip pot substituir el llançador inicial per un "llançador de relleu". En alguns casos, s'utilitzen llançadors de relleu al final del partit, quan el marcador està igualat. Els llançadors de relleu, especialitzats a eliminar uns quants batedors, surten al camp per "tancar la porta" a una possible remuntada rival. Per això, també es coneixen com a "tancadors".

A més de llançar la pilota, els llançadors també han d'estar pendents dels corredors de l'equip contrari que intenten robar bases. Si un corredor intenta robar una base, sol sortir de la base on es troba i acostar-se a la base següent entre llançaments.

El llançador és responsable de retenir els corredors, és a dir, d'impedir que intentin robar una base i avançar cap a següent. Per fer-ho, el llançador pot sortir de la placa del llançador per tirar la pilota cap a la base en què es troba el corredor amb l'objectiu d'eliminar-lo o d'evitar que agafi un gran avantatge.

La tasca principal del receptor és atrapar els llançaments. Aquest jugador, que du proteccions i una careta, se situa ajupit entre la base de meta i l'àrbitre. El receptor porta una manyopla gran arrodonida, coneguda com a "guant del receptor", que serveix al llançador com a blanc dels llançaments. Si el batedor no colpeja la pilota, la tasca del receptor és agafar-la.

Els receptors, però, fan molt més que atrapar la pilota. Les moltes responsabilitats que tenen els converteixen en els líders del camp interior, explica Joe Mercadante, entrenador ajudant de beisbol a la University of Pittsburgh. Responsabilitats dels receptors:

• Indicar els llançaments: els receptors fan servir senyals de mà (o últimament, en el beisbol professional, un petit dispositiu electrònic col·locat a la cama) per comunicar al llançador el llançament que ha de fer i on l'ha de dirigir. En funció de l'equip, pot ser que el cap d'equip indiqui al receptor el senyal que ha de fer, però habitualment són els receptors els encarregats de "dictar el joc" mitjançant els seus propis suggeriments.
• Blocar mals llançaments: si un llançament es dirigeix a terra o massa lluny de la base de meta i el receptor no la pot agafar, els corredors poden passar a la base següent. Els receptors s'agenollen i utilitzen el cos perquè la pilota hi reboti, de manera que no els passi de llarg i els corredors no puguin avançar.
• Controlar i dirigir canvis defensius: els defensors es poden moure segons les circumstàncies del partit. Es pot indicar a l'interbase que s'acosti a la segona base, o al primer base que jugui amb més profunditat (és a dir, més allunyat de la base de meta). Mercadante explica que sovint és feina del receptor assegurar-se que els jugadors ocupen la posició correcta.
• Dirigir el camp interior quan la pilota està en joc: quan un batedor dirigeix la pilota al camp exterior, els jugadors del quadre s'han de col·locar correctament per rebre els tirs des del camp exterior. Per tant, han de deixar de mirar els corredors de l'equip contrari que intenten avançar. Mentre això passa, el receptor actua com a entrenador dins del camp, i comunica als jugadors del quadre on es troben els corredors i on han de tirar la pilota després de rebre-la, explica Mercadante.
• Eliminar corredors que intenten robar una base: quan un corredor intenta robar la segona o la tercera base durant un llançament, el receptor ha d'atrapar ràpidament el llançament i tirar la pilota cap a la base per tal que un altre jugador del quadre pugui tocar el corredor abans que arribi a la base.
• Cobrir la base de meta: el receptor sovint es col·loca per tocar els corredors abans que superin la base de meta i marquin una correguda.

El primera base, naturalment, se situa a prop de la primera base. Si, després de la batuda, la pilota es dirigeix cap al base, ha d'atrapar-la i intentar eliminar el jugador rival.

Quan una batada rasa es dirigeix a un altre jugador del quadre (que no sigui el primer base) i no hi ha cap corredor a la primera base, el jugador del quadre ha de tirar la pilota al primera base, que ha d'agafar-la mantenint com a mínim un peu tocant la primera base per tal d'eliminar el batedor.

Per aquest motiu, el primer base ha de ser molt bo atrapant pilotes, fins i tot si no estan ben llançades. Un bon primera base és capaç d'arribar a una pilota massa alta i robar-la, o d'atrapar-ne una que li arriba saltant i rebota just davant del guant, explica Stone. Aquestes capacitats donen seguretat a la resta dels jugadors del quadre a l'hora de tirar la pilota al primera base.

"Treu molta pressió als interiors, perquè saben que no cal que el tir sigui perfecte cada vegada", diu Stone. "Si [el primera base] pot agafar qualsevol cosa, et sents més còmode".

Segons Mercadante, el fet que un bon primera base pugui atrapar mals llançaments pot marcar una gran diferència en les estadístiques defensives d'un equip. El percentatge defensiu, que mesura quantes de les pilotes que rep un jugador acaben en eliminacions, pot augmentar si el primer base atrapa tirs que no són perfectes.

A diferència del primera base i del tercera base, que es col·loquen just al costat de les bases que tenen assignades, el segona base sol situar-se a la zona entre la primera i la segona base. El motiu és que en aquest espai hi arriben més batades rases que directament al mig del camp. El segon base i l'interbase (del qual parlarem a continuació) s'anomenen conjuntament "interiors centrals".

El segona base s'encarrega d'atrapar les batades rases i de vol dins la zona que té assignada, però també té altres responsabilitats. Una de les seves tasques principals té a veure amb la doble eliminació: quan hi hagi un corredor a la primera base, l'equip intentarà eliminar el corredor i el batedor en la mateixa jugada.

Si la pilota arriba al llançador, a l'interbase o al tercer base, aquests la tiraran cap a la segona base. El segona base o l'interbase es col·locaran a prop de la base per atrapar la pilota. Després de tocar la base, el segona base haurà de fer un tir fort cap a la primera base per intentar avançar-se a l'esprint del batedor, que mirarà d'arribar a la primera base abans que el tir.

Si la pilota arriba al segona base, aquest jugador pot trepitjar la segona base i tirar a la primera o bé passar ràpidament la pilota del guant a la mà de llançar i passar-la a l'interbase, que cobrirà la segona base per efectuar el tir de doble eliminació.

Segons Mercadante, a causa d'aquest paper en la doble eliminació, és important que tots dos interiors centrals siguin bons comunicadors, per indicar als companys abans i durant la jugada on han de tirar la pilota.

De vegades, el segona base ha de cobrir la primera base: en algunes jugades, com en batades rases curtes o tocs dirigits al primera base, el segona base corre a la primera per rebre el tir i intentar eliminar el batedor.

La posició habitual de l'interbase és entre la segona i la tercera base. Sol ser el jugador amb més habilitat defensiva del camp, explica Stone, i ha de ser capaç de fer una gran varietat de jugades.

L'interbase ha de córrer per agafar batades rases, desplaçar-se ràpidament cap a l'esquerra per atrapar pilotes colpejades al mig del camp i executar eliminacions dobles. També té la funció de cobrir la segona base en els intents de robada.

Els jugadors que ocupen aquesta posició cobreixen bona part del camp, i han de poder tirar i atrapar pilotes mentre corren intensament, cosa que requereix molta habilitat. Segons Mercadante, és lògic que a l'hora de buscar jugadors, desitgi aconseguir un quadre interior format per cinc jugadors amb les habilitats necessàries per jugar d'interbase.

La tercera base es coneix també com a "cantonada calenta" per la velocitat amb què hi arriben les pilotes. Quan un batedor dretà fa un swing fort davant d'un llançament, colpeja la bola cap a la part esquerra del camp. Si es tracta d'una batada rasa o d'una batada de línia, la pilota surt projectada cap al tercera base a una gran velocitat (en partits de beisbol de la NCAA es pot arribar a 161 km/h, explica Stone).

"En les posicions d'interbase i de segona base, et poden arribar pilotes després de botar unes quantes vegades. En la de tercera base, però, les pilotes t'arriben directament", diu.

El tir entre la tercera i la primera base és llarg, de manera que els jugadors que ocupen la posició de tercera base es caracteritzen per la seva força, que els permet fer arribar la pilota on ha d'anar.

Aquests jugadors han d'estar preparats per atrapar pilotes que surten projectades del bat com un coet, però també han de situar-se prou a prop de la base de meta per atrapar batades curtes, com quan el batedor fa un toc cap a la línia de tercera base, indica Stone. D'aquesta manera, el tercera base es troba a només "27 metres de pilotes que surten projectades del bat a 161 km/h".

L'exterior centre juga al camp exterior (la zona coberta de gespa situada més enllà del camp interior) i és el responsable d'atrapar batades de vol, agafar batades rases i tirar la pilota als jugadors del quadre. Els jugadors que ocupen aquesta posició han de cobrir molt de terreny, per la qual cosa solen ser ràpids i tenir bones habilitats per atrapar la pilota.

Stone explica que l'exterior centre també té un paper de lideratge dins el camp. És el capità del camp exterior: s'encarrega de fer desplaçar la resta d'exteriors perquè estiguin en la posició correcta per completar amb èxit cada jugada, en funció d'on es dirigeix la batuda.

"Pot ser que els aficionats no vegin per la televisió (perquè la càmera enfoca el llançador i el batedor) en quina mesura parlen els exteriors entre ells en cada jugada", explica. Per exemple, l'exterior centre pot fer acostar-se l'exterior esquerre a la línia de joc esquerra si és el torn d'un batedor dretà que sol dirigir la pilota cap a aquesta part del camp.

Si la batuda es dirigeix cap a una zona en què dos exteriors podrien atrapar la pilota (per exemple, entre el camp dret i el central), normalment és responsabilitat de l'exterior centre indicar quin jugador ho ha de fer.

L'exterior dret es col·loca al camp dret (la zona de gespa del camp exterior entre la línia de fora del camp dret i el centre del camp exterior). Es troba més o menys entre la primera i la segona base, a la dreta del receptor.

Igual que l'exterior centre, l'exterior dret s'encarrega d'atrapar batades de vol, agafar batades rases i tirar la pilota als jugadors del quadre. El tir del camp exterior dret a la tercera base és un dels més llargs possibles en el beisbol, per la qual cosa els exteriors drets solen destacar per un braç de llançament fort, explica Stone.

Mercadante apunta que el millor jugador per ocupar la posició d'exterior dret o d'exterior esquerre també depèn de les dimensions del camp i de com bufa el vent. No tots els camps exteriors de beisbol són iguals: n'hi ha en què la tanca de fons dreta es troba més allunyada, i altres on les zones del camp esquerre tenen més profunditat. Escollir els exteriors que poden dominar les condicions concretes en què es juga és essencial, afirma.

L'exterior esquerre ocupa la zona del camp exterior situada entre la línia de fora del camp esquerre i el centre del camp exterior, entre la segona i la tercera base. Tenen tasques semblants a les de la resta d'exteriors (atrapar batades al vol i batades rases dirigides a la seva zona).

Stone explica que, cada vegada més, es demana als jugadors que ocupen aquesta posició que desenvolupin una nova funció com a segona base exterior.

Quan un batedor de l'equip contrari té tendència a dirigir les batudes a una zona concreta (un batedor esquerrà, per exemple, que colpegi la majoria de pilotes a la zona dreta del camp), l'equip desplaçarà els defensors cap a aquesta zona. En casos com aquest, explica Stone, l'equip podria desplaçar l'exterior esquerre a la zona entre el segona base i l'exterior dret.