No paris mai de trencar barreres
Department of Nike Archives
La victòria increïble de Joan Benoit Samuelson a la marató del 1984 va revolucionar la creença popular sobre les capacitats de les atletes. Endinsa't en la història i descobreix com va ser possible gràcies a les contribucions de moltes persones.
Durant molts anys, algunes persones van pensar que la distància més llarga que podia córrer una dona amb seguretat era de 1.500 metres. Aquesta suposició sense fonament era, encara que sembli mentida, una realitat fa només 40 anys. Fins que Joan Benoit i altres persones van canviar el món de l'esport per sempre.
Sorprenentment, a principis dels anys 80, tot i que les dones ja participaven en maratons des de feia anys, tenien prohibit córrer més de tres voltes i tres quarts a les pistes de les competicions mundials. Deien que eren massa dèbils per fer curses més llargues a la pista, i encara menys per córrer 42,2 km per carretera. La misogínia va limitar el seu potencial.
Així i tot, amb el suport de Nike, una atleta que havia aconseguit dos rècords mundials de marató va fundar un comitè per lluitar perquè les dones tinguessin l'oportunitat de participar en curses de llargues distàncies. Una amiga i companya d'entrenament seva, Joan Benoit, va ajudar-la a liderar aquest projecte. Degut al punt en què cada atleta es trobava a la seva carrera, Benoit seria qui faria història participant en una cursa quan arribés el moment.
Nike va participar amb finançament, publicitat, connexions amb runners de primer nivell i la redacció i traducció de correspondència. Finalment, l'esforç de Benoit i el comitè va donar resultats quan es van afegir els 3.000 metres i la marató a les categories femenines de la competició del 1984 a Los Angeles. Tanmateix, moltes persones es van aferrar a les seves creences obsoletes fins i tot quan les 50 participants de marató es van col·locar a la línia de sortida aquell 5 d'agost.
Les sabatilles personalitzades fetes especialment per a Joan Benoit, que l'atleta va portar a la competició mundial del 1984.
2 hores, 24 minuts i 52 segons després, Joan Benoit es va assegurar que ningú més qüestionés la capacitat de les dones per enfrontar-se a qualsevol cursa.
El seu resultat va destacar entre les dones i també entre els homes, ja que va aconseguir un temps millor que els de 13 dels 20 guanyadors masculins d'edicions anteriors. Benoit va començar a atacar una mica abans del cinquè quilòmetre malgrat la calor intensa del sud de Califòrnia, i va arribar a la meta aproximadament un minut i mig abans que la resta de participants encara que s'havia sotmès a una cirurgia artroscòpica de genoll tres mesos abans.
La repercussió d'aquesta cursa va transcendir aquell estiu. Junt amb alguns avenços previs en l'àmbit de les maratons femenines, es van crear oportunitats per a atletes femenines d'arreu del món com una resposta directa a qualsevol persona que dubtés de les seves capacitats. Tot i que la valentia posterior de moltes dones ha trencat més barreres, la història hauria sigut ben diferent sense la participació intrèpida de Joan.
Les dones encara estan excloses de participar en alguns esdeveniments de primer nivell per creences ridícules, i s'enfronten a prejudicis injustos i dobles morals a l'hora de decidir si són aptes per competir. Encara que la victòria de Joan el 1984 va portar una nova onada d'oportunitats per a les runners de tot el món, la lluita encara no ha acabat.