No paris mai de fer història

Department of Nike Archives

Un dissabte a la nit de l'any 1978, les Tigerbelles van batre un rècord mundial de curses de relleu de 880 iardes (805 metres). Aquest va ser un moment històric per a l'equip i el primer rècord mundial de Nike, però això és només una petita part del gran llegat d'aquestes atletes. Des d'una etapa amb un rendiment excepcional, per a un futur més inclusiu.

Última actualització: 22 d’octubre de 2022
8 min. de lectura
No paris de fer història

Una nit de febrer de l'any 1978, l'equip de relleus femení de l'HBCU Tennessee State University, conegut com les Tigerbelles, va batre un rècord de 880 iardes (805 metres) en pista interior, amb un temps d'1:38:5. L'equip que va guanyar aquesta cursa, de la qual va resultar el primer rècord mundial aconseguit per un equip patrocinat per Nike, tant universitari com professional, estava format per Deborah Jones, Brenda Morehead, Chandra Cheeseborough i Ernestine Davis; totes dones negres.

Per a una universitat infrafinançada i històricament negra, el rècord mundial va ser un triomf. Per a les Tigerbelles, però, va ser només una instantània del seu gran llegat, que inclou no només el seu domini en l'àmbit de l'atletisme abans de l'aprovació de la llei Title IX, sinó també el seu activisme en nom del moviment pels drets civils i de les dones atletes a tot arreu.

No paris de fer història

L'equip de relleus que va aconseguir el rècord mundial, a l'anuari de la Tennessee State University del 1978.

Un llegat que passarà a la història

"[Les Tigerbelles] són probablement un dels fenòmens més especials que han passat mai en el món dels esports i de la comunitat de dones negres", va dir la Tigerbelle Martha Watson a The Guardian el 2021. Watson va competir per a les Tigerbelles al final dels anys 60 i va arribar a córrer en competicions internacionals quatre vegades seguides abans d'ocupar un lloc al Saló de la Fama de l'Atletisme el 1987.

Les Tigerbelles van començar oficialment al principi dels anys 50, a través de l'associació entre Mae Faggs Starr, coneguda com a "la mare de les Tigerbelles” i l'entrenador Ed Temple.

Amb 20 anys, Faggs Starr va guanyar els relleus mundials de 4 x 100 metres. Just després, Temple la va captar per al seu nou programa d'atletisme a la Tennessee State University, tot i que les beques d'atletisme per a dones eren pràcticament inexistents abans de la llei Title IX. A la TSU, Faggs Starr es va unir a una icona de l'atletisme originària de Tennessee, Wilma Rudolph, que es va convertir en la primera dona a guanyar tres medalles d'or olímpiques l'any 1960.

La Tennessee State University va crear una dinastia de l'atletisme a partir de les fites de dones com ara Faggs Star i Rudolph.

"La gent es pensava que la Flo-Jo havia estat la primera a portar tot aquell maquillatge, però vam ser nosaltres!"

Chandra Cheeseborough

No paris de fer història

"Pots córrer com el vent, però no deixaràs de tenir un aspecte impecable" - Ed Temple

Però el rendiment era només un aspecte del programa de les Tigerbelles. L'objectiu de Temple era oferir a les estudiants oportunitats de mobilitat vertical mitjançant l'atletisme en combinació amb l'educació; un punt de partida cap a un canvi social més ampli dins de l'òrbita de les Tigerbelles. Durant el temps que va passar a US Track and Field, Temple va entrenar 40 atletes olímpiques. Totes elles van obtenir un títol universitari.

"Ed Temple era un gegant de l'atletisme per a mi", va explicar l'ex-Tigerbelle Chandra Cheeseborough al pòdcast Trained de Nike. "Va obrir portes per a l'atletisme femení. Era com un pare i tenia una gran personalitat".

"El que em va quedar de l'entrenador Temple va ser l'educació", diu Cheeseborough. "Sempre deia que l'atletisme obria portes, però que l'educació les mantenia obertes". Cheeseborough va substituir-lo com a entrenadora en cap a la TSU el 1994 i, més tard, es va convertir en la directora d'atletisme, tant femení com masculí, càrrec que encara exerceix en l'actualitat.

No paris de fer història

Chandra Cheeseborough i Brenda Moorehead van aparèixer al butlletí intern d'atletisme de Nike després d'acabar primera i segona a la carrera de 60 iardes (55 metres) el 1979.

Tigerbelles pel canvi

Aquesta educació va alimentar l'activisme. Les Tigerbelles es van criar al sud de Jim Crow i van experimentar sovint i de manera directa els prejudicis propis dels Estats Units en aquella època. Una vegada, un conductor d'autobús es va negar a portar-les a unes eliminatòries importants a Abilene (Texas). Una altra, la manca d'establiments que servissin persones negres a la ruta des de Nova York fins a Tennessee va fer que haguessin de conduir durant 22 hores seguides fins a Madison Square Garden.

Tot i les injustícies que van haver de suportar al llarg del camí, les Tigerbelles sempre es presentaven als esdeveniments i dominaven en qualsevol competició.

No és només que aclaparessin la competència, sinó també la manera com ho feien. Gràcies als escalfaments originals, les sabatilles amb claus avantguardistes i uns pentinats i un maquillatge minuciosos, les Tigerbelles transmetien una presència visual inoblidable a tot arreu on competien.

"La gent es pensava que la Flo-Jo havia estat la primera a portar tot aquell maquillatge", diu Cheeseborough. "Però vam ser nosaltres!"

No paris de fer història

"Cridàvem molt l'atenció", deia Ernestine Davis. "Tenies unes dones vestides de dalt a baix, amb la bossa Nike sota el braç, i la gent se'ns quedava mirant bocabadada".

La rellevància de l'estètica de les Tigerbelles va tenir un precedent històric important. Als Jocs de Tòquio de 1964, Wyomia Tyus va guanyar la medalla d'or als 100 metres llisos. El 1968, ho va tornar a fer i es va convertir en la primera atleta de qualsevol gènere a repetir títol en la cursa més famosa del món. Així i tot, la seva victòria va acabar sent anecdòtica al costat de la protesta subtil que va portar a terme aquell mateix dia, quan es va canviar els pantalons curts de color blanc obligatoris per al seu equip per uns de foscos, de color blau marí. Aquest esdeveniment va connectar el llegat i l'estètica de les Tigerbelles directament amb l'acció política.

"No ho vaig fer per obtenir cap tipus de reconeixement", explicava Tyus a The Guardian el 2021. "Ho vaig fer només per a mi mateixa com a persona, com a ésser humà, pels meus sentiments i pel que pensava que estava passant al món i com es tractava les dones, especialment les negres".

Wyomia Tyus i Edith McGuire Duvall arriben a casa seva, el campus de la TSU, el 28 d'octubre de 1964

Dos dies després que Tyus obtingués la victòria en els 100 metres llisos, John Carlos i Tommie Smith van aixecar els punys amb guants negres al pòdium en la seva famosa reivindicació dels drets humans. Tot i que Tyus nega que se li pugui atribuir el mèrit d'influenciar aquesta protesta, quan va guanyar la medalla d'or a la cursa de 4 x 100 metres uns dies més tard, va dedicar-la a Smith i Carlos en un gest de solidaritat.

Aquestes experiències internacionals van obrir els ulls a les Tigerbelles. "Els Jocs Olímpics em van obrir els ulls al món real" explicava l'atleta Willye White. "Abans de les meves primeres Olimpíades, pensava que tot el món consistia en creus cremades i linxaments. Després del 1956, vaig descobrir que hi havia dos mons, Mississipí i la resta".

Un futur brillant

La tradició atlètica de les Tigerbelles va continuar durant l'era de la llei Title IX, però encara hi ha poca gent que sàpiga l'impacte que van tenir. Aquestes dones van redefinir el món de l'atletisme, van acumular competicions esportives i van enviar atletes a curses internacionals. Hi ha vuit Tigerbelles al Saló de la Fama de l'Atletisme dels Estats Units: Mae Faggs Starr, Wilma Rudolph, Wyomia Tyus, Chandra Cheeseborough, Edith McGuire Duvall, Willye White, Madeline Manning Mims i Martha Watson.

No paris de fer història

De dreta a esquerra: Mae Faggs Starr, Chandra Cheeseborough, Edith McGuire, Kathy McMillan, Helen Blake, Brenda Moorehead, Wilma Rudolph, Cynthia Thompson

Per celebrar la història compartida de Nike amb les Tigerbelles, hem encarregat una obra a gran escala que es podrà veure al National Civil Rights Museum de Memphis (Tennessee). L'obra estarà composta de sabatilles amb claus individuals que recrearan la icònica fotografia de les Tigerbelles travessant la línia d'arribada durant el campionat d'atletisme de l'Amateur Athletic Union dels Estats Units, el juny de 1978. La mida i el material durador s'han triat especialment perquè el seu llegat sigui visible per sempre.

"És fantàstic poder mirar enrere i veure gent que han dit 'puc fer-ho i ho faré d'aquesta manera', i observar-ne l'efecte dòmino. Em veig a mi mateixa com un resultat d'aquesta feina i d'aquest esforç".

Anna Cockrell, corredora de tanques olímpica i activista

Nike va encarregar un tribut a les Tigerbelles per exposar-lo al National Civil Rights Museum de Memphis (Tennessee, EUA).

La corredora de tanques olímpica i activista Anna Cockrell diu que la seva generació es beneficia directament d'aquest llegat tan ric: "M'identifico molt amb la manera com han utilitzat el paper que tenen en el món de l'atletisme i com a representants dels Estats Units a l'estranger i com, després, han continuat allargant la mà a les seves comunitats", explica. "És fantàstic poder mirar enrere i veure gent que ha dit 'puc fer-ho i ho faré d'aquesta manera', i observar l'efecte dòmino. Em veig a mi mateixa com un resultat d'aquesta feina i d'aquest esforç".

Ara que Nike recorda els seus primers 50 anys, hem decidit que la història de les Tigerbelles mereixia un lloc destacat no només en la nostra història conjunta, sinó també en la de l'esport nord-americà.

"Tenies una manera diferent de moure't perquè sabies que venies d'un llegat de dones increïbles, no només de la Wilma Rudolph", explica Davis. "Són elles les que van aplanar el camí perquè nosaltres poguéssim córrer".

No paris de fer història

Publicat originalment el: 20 d’octubre de 2022