Qualsevol look és possible amb la visió sobre els colors d'aquesta estilista

Michelle Li gaudeix jugant amb els colors, tant en la roba com en el maquillatge i els cabells. No és només una qüestió d'afinitat, va aprendre a dominar la teoria del color gràcies a un curs que va realitzar a l'escola de disseny. "Em va ajudar a entendre millor com funcionaven els colors junts", explica. "Ara treballo amb els colors per fases, en les quals em centro en un color i experimento amb totes les seves tonalitats i la manera de combinar-les".

Michelle va crèixer a Indiana i sempre ha volgut destacar dins l'entorn humil de l'Oest Mitjà dels Estats Units. La moda va ser el camí que va triar per aconseguir aquest objectiu: "tenia moltes ganes d'obtenir estímuls i inspiració dins la moda. No teníem molts recursos, així que vaig haver de ser més enginyosa", recorda.

Aquesta estilista de moda actualment resideix a Nova York i afirma que l'estil i l'estètica dels seus veïns del centre de la ciutat són una font d'inspiració constant. El seu estil personal és més extravagant, amb patrons i estampats que contrasten amb capes de textura i volum, i el puntal de tots els seus looks són les sabatilles, tot i que assegura que va adoptar aquesta tendència una mica tard.

De totes maneres, considera que les sabatilles han d'anar més enllà de l'estètica. Michelle assegura que, quan es tracta de moda, el que més valora és la funcionalitat. A més, és una atleta àvida que practica tennis, running i ciclisme sempre que pot. En aquesta entrevista, parlem amb Li sobre com ha evolucionat el seu estil i com la comoditat i els colors s'han convertit en dos elements clau.

Vaig passar la meva infància a Greenwood, Indiana, on predominen les persones blanques. Els meus pares van emigrar de la Xina i érem, bàsicament, l'única família d'origen asiàtic; per això sempre m'he sentit fora de lloc. Després ens vam traslladar a Carmel, on hi havia molta més gent asiàtica. M'agradava molt, però llavors vaig pensar: "vull destacar". Així que vaig començar a interessar-me més per la moda i la utilitzava per sentir-me especial i diferent. Als meus amics i a mi ens encantava crear diferents looks; ens posàvem uns sostenidors esportius sobre una samarreta i pensàvem que allò era atrevit i genial. Això em va fer apreciar molt més l'estil i les diverses maneres de combinar peces.

M'encantava veure les pel·lícules d'adolescents d'institut i fixar-me en el vestuari i en com els diferents looks ajudaven a comunicar la forma de ser dels personatges. Veia la mateixa pel·lícula un munt de vegades per fixar-me en tot. Per exemple, m'apassionava l'estil de la pel·lícula El somni de la meva vida i crec que aquells looks van definir la meva manera de vestir a l'institut.

Vaig créixer a la perifèria i això significava que et vesties amb allò que hi havia al centre comercial i quan trobaves alguna peça diferent, pensaves que era realment especial. És curiós, ara vivim en una època interessant en la qual tot passa al mateix temps i no importa on vagis ni el que portis, el més important és com ho portes, i això és genial.

Pots aprendre moltes coses de l'estil de cada persona. Sempre veig una dona d'uns 60 anys amb un estil increïble que va en bici per Spring Street, i em transmet molta energia i inspiració. Em conec força com per saber el que em queda bé, així que estic molt agraïda de poder veure els looks de totes aquestes persones i seleccionar quins elements m'agraden i vull adaptar al meu estil.

Penso que es tracta més d'un aspecte mental que estètic. Estic molt orgullosa del meu treball, de les combinacions que puc de crear, del meu estil personal i de com el llueixo. Quan penso en la meva passió pels motius florals amb línies delicades i colors vius, també penso en com es vestia la meva mare quan vam arribar als Estats Units. Reinterpretava la forma de vestir dels estatunidencs, però també portava estampats xinesos per mantenir-se fidel a ella mateixa.

El que sempre m'ha resultat divertit és canviar la quantitat de color que afegeixo als looks i veure el resultat quan es combina amb els altres colors. Per descomptat, també tinc algunes tonalitats "impossibles". Per exemple, mai porto groc, ja que, per algun motiu, em fa sentir com un plàtan. El color és una cosa arriscada perquè pot transmetre un estat d'ànim específic. Jo, per exemple, he comès molts errors estilístics i amb alguns looks després m'he sentit una mica disfressada.

He portat molts looks incòmodes en el passat i ara la comoditat és la meva prioritat. Pràcticament, només porto sabatilles. M'encanta combinar la simplicitat i la funcionalitat de les peces esportives amb d'altres més femenines. A més, afegir colors sempre resulta divertit.

Em vaig adonar que la cultura de les sabatilles era una cosa que estava present des de feia molt de temps un dia en una llibreria del Japó. Vaig trobar uns llibres de catàlegs de Nike que parlaven sobre la història i l'evolució de les Aix Max, les Air Force 1 i les Nike Shox. En aquell moment vaig pensar que volia conèixer més aquest món i saber quines eren les sabatilles ideals per al meu estil. Ara mateix, les Nike VaporMax Plus em tenen enamorada. Quan anava a l'institut, m'agradaven les Nike Shox, però a casa no ens les podíem permetre, així que aquesta va ser la manera de tenir un detall amb la Michelle d'aquella època.

He jugat al tennis tota la vida i m'encanta, però quan em vaig mudar a Nova York vaig veure que aquí no hi ha moltes pistes de tennis. Solia jugar unes tres hores al dia, així que els primers anys que vaig passar a la ciutat em va costar establir una rutina d'entrenament. Anava a algunes classes, però no era constant. Ara surto a córrer bastant. Abans no m'agradava córrer; he volgut intentar-ho tota la meva vida i crec que canviar de perspectiva m'ha ajudat: he passat de pensar "he de córrer 8 km al dia" a "vull córrer per la meva salut mental i per aclarir els meus pensaments". Això et fa sentir bé encara que no corris gaire. Després d'un dia llarg, em convenço per sortir a córrer encara que estigui molt cansada. Al matí em passo 30 minuts només mirant Instagram, així que sempre podem trobar 30 minuts al dia per sortir a córrer.