Mà a mà: Fran Kirby i Jordan Henderson

Fran Kirby i Jordan Henderson han tingut un estiu intens. La temporada passada, Kirby va tornar a jugar després que una pericarditis posés en risc la seva carrera. Es va convertir en la màxima golejadora de la història del Chelsea i va guanyar el títol de la WSL, però es va lesionar el segon dia dels jocs d'estiu. D'altra banda, Henderson, capità del Liverpool i un dels principals jugadors de la selecció d'Anglaterra durant l'última dècada, va patir una lesió que el va privar de jugar la competició europea i va veure com el seu equip perdia a la final. No obstant això, en un context en què els atletes han guanyat veu en els assumptes més rellevants, tots dos jugadors han vist en les seves dificultats una oportunitat per progressar. Les adversitat, les derrotes, les malalties i les lesions els han estimulat i s'han convertit en defensors i activistes per dret propi. Tots dos han canviat d'actitud, s'han adaptat a rols diferents i han entès què significa ser líders dins i fora del camp. Tot això va més enllà de l'esport. Per a aquests dos jugadors anglesos, dels més respectats de la seva generació, no existeixen les derrotes. Només creuen en les lliçons.

Fran: Participar als jocs d'estiu va ser molt especial, però quan et lesiones tan aviat, sents emocions molt intenses. Quan saps que t'has fet alguna cosa i no saps ben bé com n'és de greu, et sents trista. En aquesta situació, has de limitar les expectatives, i jo ho vaig haver d'aprendre molt de pressa. Em vaig convertir en jugadora suplent i no titular. Vaig entendre el meu rol i em vaig centrar en el que podia controlar: ser una bona companya d'equip.

Jordan: A mi em va passar una cosa semblant que a la Fran. Em vaig esforçar molt per arribar al campionat europeu després de no haver jugat durant molt de temps, i per a mi ser a l'equip era una gran fita. Quan vaig entrar-hi me'n vaig alegrar, però de seguida em vaig adonar que no estava al mateix nivell que abans. Vaig haver de canviar d'actitud per ser el millor líder possible per a l'equip. És clar que m'hauria encantat estar en plena forma des del principi, però ha estat un estiu molt intens per a nosaltres com a equip. Tot i que no ha acabat com ens esperàvem, crec que hem aportat molta alegria al nostre país.

Jordan Henderson

Jordan: Sí. Has de deixar l'ego de banda. Quan va començar el campionat europeu, pensava que estava al 100 % i que podia jugar, però va resultar que no. Crec que tots ho sabíem, però jo era un dels líders de l'equip, de manera que intentava transmetre positivitat als meus companys. Volia assegurar-me que tothom se sentia segur de si mateix, perquè al cap i a la fi, l'objectiu de l'equip és tenir èxit i guanyar el campionat. No només depèn de tu, ni dels jugadors principiants, ni dels suplents que venen després. Depèn de tot l'equip.

Fran: Hi estic d'acord. Ara, en Jordan i jo som jugadors amb experiència. En un torneig de futbol hi ha molts jugadors a la banqueta o que acaben d'entrar a l'equip, i és important que se sentin valorats. Tenia la responsabilitat d'ajudar les que podien fer guanyar l'equip. M'hauria agradat jugar menys però aconseguir una medalla d'or.

Fran: Crec que sí. La gent veia que estava trista i frustrada. Vaig haver d'aprendre a mostrar aquestes emocions de manera correcta. Evidentment, que ningú esperi veure'm somriure quan m'acaben de dir que no podré jugar al primer partit ni al segon. No estava contenta. No obstant això, quan demostres la teva vulnerabilitat, quan expresses que estàs trista però que tens ganes de seguir-te esforçant per tornar a ser on eres, la gent s'anima. Vaig dir a les noies: "Heu d'estar unides com a equip perquè jo pugui tornar a jugar". Potser va sonar egoista, però ho deia de debò. El que em motivava era ajudar-les a seguir endavant.

Jordan: Jo crec que les lesions són el més difícil d'assumir. Podem parlar-ne ara i sembla fàcil, però no ho és. He patit, però soc capità del Liverpool i un dels líders de la selecció d'Anglaterra, i això implica una responsabilitat. De vegades, per molt frustrat i trist que estiguis, has de pensar en la resta de l'equip. M'he lesionat abans, però aquesta lesió [es refereix a una lesió a l'engonal que es va fer al febrer per la qual el van haver d'operar; va estar en rehabilitació durant un temps i no va poder jugar fins a l'abril] va ser una de les pitjors. Al final, has d'esforçar-te per poder ser un referent com a persona.

Fran Kirby

Jordan: Diria que el punt més àlgid de la meva carrera va ser guanyar la Lliga de Campions. Sempre recordaré els dies de després de guanyar-la. No em sentia realment satisfet. Estava una mica… Bé, potser no diria "trist", però no era el que esperava. Jo pensava que estaria pletòric durant unes quantes setmanes després d'aconseguir el que havia somiat tota la vida.

Potser estava baixant del núvol, però vaig patir durant uns quants dies després d'aquella victòria. No entenia tot el que passava i tot el que havíem aconseguit junts. Em preocupava el fet de no saber què faria després. Evidentment, de seguida em vaig centrar en la Premier League. No l'havíem guanyat en molt de temps i el 2019 la vam perdre per poc. Això ens va ajudar, però l'eufòria de després de guanyar la Champions League no va ser com jo esperava.

Fran: Entenc aquesta sensació. Crec que l'adrenalina se te'n va de cop. Tens molta emoció acumulada i després et preguntes: "I ara què?". El meu millor moment va ser la temporada passada, quan vaig tornar després d'una malaltia que em va apartar del camp molt de temps. [A finals del 2019, a Fran li van diagnosticar pericarditis, una malaltia cardíaca que va posar en risc la seva carrera. La causa és un virus que inflama el sac que envolta el cor, i ho van descobrir després que es desmaiés durant un sopar amb amics i les companyes del Chelsea Beth England i Maren Mjelde]. Després de tot el que vaig passar, hauria estat feliç encara que no haguéssim guanyat cap trofeu, però després d'obtenir el títol, em vaig sentir com en Jordan. Vaig tenir una temporada increïble i de cop es va acabar, i no et permets l'alegria de valorar el que has aconseguit. Penses: "Ara ja ho he aconseguit. Tinc dues setmanes lliures i després, a tornar-hi". No arribes a desconnectar.

Fran: No n'estic gaire segura. Crec que és més difícil recuperar-se d'una derrota que d'una victòria. He guanyat la lliga amb el Chelsea unes quantes vegades i ho he gaudit sempre. Aquests darrers anys, però, he après a no alegrar-me massa quan les coses van bé, i a no decebre'm en excés quan van malament. Si no, vius en una muntanya russa emocional, amb onades constants de tristesa i felicitat. Les emocions afecten tot el que fas i tot allò que t'agrada o t'agradava fer.

Jordan: Totalment d'acord. Crec que és molt important com a atleta no deixar-se endur per emocions massa intenses. Si miro enrere, crec que per a mi era més fàcil reaccionar a les derrotes, com quan vam perdre la final de la Lliga de Campions contra el Reial Madrid o quan se'ns va escapar la Premier League. Em va saber tant greu que, just després, vaig pensar que ho havíem de tornar a fer i anar un pas més enllà. Després d'una derrota, tens un incentiu per intentar millorar i remuntar.

Fran: En el nostre sector, hi ha d'haver un equip guanyador i un de perdedor, i no sempre pots guanyar. Evidentment, em sap greu perdre, perquè no m'agrada. Soc molt competitiva i vull guanyar fins i tot quan m'entreno. Vaig haver de canviar de mentalitat per prendre'm les derrotes com un procés d'aprenentatge.

Jordan: Entenc el que dius. Sempre penso que per tenir èxit has d'haver perdut, i això ho aprens amb l'experiència. Has de sentir la derrota. Has de viure el procés que tot et vagi en contra. Quan jugava al Liverpool de jove, les adversitats que vaig passar van ser una part important del meu recorregut i del meu creixement. Et fan més fort. Et preparen per ser millor la propera vegada. Si miro enrere, penso que, si no haguéssim perdut la final de la Lliga de Campions contra el Reial Madrid, potser no l'hauríem guanyat l'any següent. Passa el mateix amb la Premier League: si no l'haguéssim perdut com la vam perdre, potser no l'hauríem guanyat l'any següent.

Fran Kirby

Jordan: Quan estàs començant, només mires de causar una bona impressió a l'equip, a l'entrenador, i intentes millorar tots els aspectes del teu joc. A mesura que passa el temps, el teu rol canvia. Quan em van fer capità del Liverpool, em va semblar tot un repte. Tenia molta responsabilitat i vaig deixar de banda els meus objectius individuals com a jugador. Em preocupava massa pels altres. Era el capità i pensava que tenia la responsabilitat d'ajudar sempre tothom. Vaig haver de treballar molt i parlar amb el meu superior per trobar l'equilibri entre el meu jo com a capità i com a persona.

Fran: Quan tenia 16 anys, em van posar directament a l'alineació del primer equip del Reading. Va ser un gran salt. [Un any després, Fran va deixar el futbol a causa de la mort de la seva mare i una depressió]. Vaig passar de jugar amb persones de 16 anys a jugar amb persones de 26, 27 i 28 anys. Ara soc una de les capitanes del Chelsea, però quan vaig ser líder per primera vegada, també em vaig perdre una mica. Penses en com pots ajudar la gent de l'equip. Les teves prioritats canvien, però al cap d'uns anys vaig adonar-me que estava gastant tota la meva energia preocupant-me constantment pels altres. Això no et permet donar el 100 % de tu com a jugadora, així que vaig canviar d'actitud. És clar que soc líder i que faré el que calgui per qualsevol jugadora de l'equip, com sempre he fet, però també sé que m'he de cuidar a mi mateixa.

Jordan: L'aspecte psicològic és molt important en tots els esports. Intento ajudar els jugadors més novells tant com puc. Miro que no es preocupin massa pel que diu la gent a les xarxes socials o a la premsa. Tot això pot tenir conseqüències molt importants en el rendiment d'un jugador. Quan vaig entrar al Liverpool als 20 anys, hi havia coses que em feien sentir malament des del punt de vista psicològic. Després d'haver-ho viscut, per mi és molt important alçar la veu per sensibilitzar la població i ajudar algunes persones a sentir-se millor. Ara ja no és qüestió de si he de parlar o no. Jo mateix ho he viscut, així que hi he posar el meu gra de sorra. He d'intentar ajudar la gent.

Fran: Jo també. Hi ha hagut un canvi real en l'estigma sobre la salut mental, sobretot en el futbol. Queda molt per fer, però hi ha hagut un canvi positiu. Hi ha una cosa que sempre dic, i és que els futbolistes no són robots. No estem programats per sentir una emoció cada dia. Tenim moments millors i moments pitjors, i passem moments difícils igual que tothom. Perdem éssers estimats i ens preocupem per les mateixes coses que tothom.

Jordan Henderson

Fran: És el que penso. Hem après molt aquests darrers anys i és important ajudar la gent a entendre's millor. He defensat la conscienciació sobre la salut mental i els drets LGBTQ+, i aquests anys també he après molt sobre la història de la comunitat negra. A molta gent no li han explicat aquestes coses. Ara mateix veiem gent meravellosa parlant amb molt de poder i que és capaç d'oferir coneixements profunds. Podem aprendre'n i apreciar millor el que la gent ha passat, i per això és crucial lluitar per aquests problemes. El futbol pot tenir un paper molt important a l'hora d'aconseguir aquests objectius. Volem ajudar les persones que volen conèixer millor el món en què vivim, i podem treballar en equip per millorar les coses.

Jordan: Crec que, com més atletes alcin la veu, més persones seran conscients d'aquestes qüestions. No només a l'esport i al Regne Unit, sinó a tot el món. Quan t'apassiona molt alguna cosa i l'has experimentat de primera mà, quan has dedicat temps a aprendre i a entendre millor la importància d'un assumpte és quan la teva participació pot tenir un efecte i pots canviar les coses.