Quan la Giulia es va lesionar el genoll durant un partit important, va quedar destrossada. Hauria de passar un any fins que pogués tornar a jugar amb el seu equip. La Giulia, tombada al llit de l'hospital, sentia que l'envaïa una ona de tristesa. El retorn semblava molt llunyà.

Durant les primeres setmanes de fisioteràpia, l'única cosa què podia pensar era a tornar a l'eufòria del camp de futbol. Però va aprendre una lliçó molt valuosa.

"Em vaig adonar que era capaç de lluitar i ara tinc més confiança en mi mateixa".

Tenia una companya de recuperació, una companya d'equip que es va lesionar al mateix temps que ella. A poc a poc, les dues joves es van fer amigues i van compartir les seves petites victòries, com caminar amb normalitat i, més tard, córrer i saltar.

Anaven juntes als partits del seu equip (tant a casa com fora) i els animaven des de les graderies. Cada vegada que Alemanya marcava un gol, les jugadores que eren al camp corrien cap a la Giulia per fer-se una abraçada en grup i poder celebrar-ho juntes.

Durant els últims mesos de rehabilitació, la Giulia i el seu entrenador penjaven una cinta mètrica i en tallaven un tros al final de cada sessió. Retallada rere retallada, les setmanes van començar a passar volant. Finalment, la Giulia va rebre el vistiplau per jugar el seu primer partit des d'aquella lesió. Estava entusiasmada. Per descomptat, la primera persona a la qual va donar la bona notícia va ser la seva companya d'equip i de recuperació.

Aquell dia va ser màgic. La Giulia va gaudir de les petites coses que havia donat per descomptades abans de la lesió, com ara veure la seva samarreta esperant-la al vestuari.

"Me la vaig imaginar mil vegades al meu cap, però era 100 vegades més bonica", deia.

Ara, tant la Giulia com la seva millor amiga han tornat al camp de joc juntes i amb més força que mai.