El dia del seu primer entrenament de futbol, la Fran va negar-se a anar-hi. Un entrenador l'havia vist jugant a l'escola i l'havia convidat a una sessió amb el seu equip. Tanmateix, totes les nenes eren més grans que la Fran, que només tenia set anys i estava molt nerviosa.

La mare de la Fran tenia paciència. Sabia que la Fran només necessitava que l'animessin una mica. La va convèncer per intentar-ho i, després de la primera sessió, la Fran va estar encantada.

"Cada cop que marco un gol, ho celebro com quan jugava al parc de petita".

En un tres i no res, la Fran va perfeccionar les seves passades, fintes i xuts a porteria amb un somriure a la cara. A la mare de la Fran li encantava veure-la jugar a futbol, i la Fran estava encantada de veure la seva mare somrient des de les graderies. Van celebrar cadascuna de les victòries mentre la nena anava creixent. Un dia, la seva mare li va donar una targeta d'aniversari en què li deia que estava convençuda que un dia jugaria en grans tornejos per tot el món.

"Ella creia de debò que acabaria sent professional algun dia", diu la Fran. "Sabia que allò m'apassionava".

Amb només 14 anys, però, la Fran va perdre la seva mare de manera sobtada. L'enyorava tant que va deixar el futbol. Amb qui compartiria les seves victòries? Qui l'ajudaria a superar les derrotes? La Fran va abandonar les botes, les genolleres i la pilota. Allò era massa dolorós per a ella.

Un bon dia, una amiga li va demanar de jugar en una lliga d'aficionades. La Fran seguia trista, però després d'alguns partits amistosos, va adonar-se que tornava a estar a punt per perseguir el seu somni de jugar de manera professional.

Encara que la seva mare ja no hi sigui, la Fran sap que estaria orgullosa. Ben mirat, ja ha jugat en dos grans campionats mundials, com li ho havia predit.