Mà a mà: Sloane Stephens i Madison Keys

Els camins de Madison Keys i Sloane Stephens es van creuar per primera vegada al circuit júnior. En lloc d'enemistar-se per la competició, es van fer millors amigues. Com a tennistes, les seves trajectòries han estat semblants: es van convertir en professionals durant l'adolescència i se les coneixia com les futures promeses. Així i tot, al final cadascuna ha arribat a ser atleta d'elit pels seus propis mèrits. Madison ha obtingut cinc títols i la setena posició a l'Associació Femenina de Tennis. En canvi, Sloane ha aconseguit la tercera posició, sis títols i la victòria en un gran campionat l'any 2017.

Tot i que la competició és una part essencial de les seves vides, Sloane i Madison són més bones amigues que rivals. Malgrat els alts i els baixos de les grans victòries, les derrotes terribles, la pandèmia i tots els quilòmetres recorreguts al circuit del torneig internacional, el seu vincle s'ha enfortit més que mai. Les dues atletes han viscut un estira-i-arronsa de lesions i èxits, i això, combinat amb el seu progrés respectiu, els ha permès compaginar la seva vida personal i professional. En una conversa amb l'escriptora i directora editorial Deidre Dyer, analitzen la història de la seva amistat, els coneixements que han adquirit, el seu compromís amb l'activisme i les adversitats que han hagut de superar.

Madison: Quan va ser que ens vam conèixer?

Sloane: No ho recordo. Evidentment, no crec que fos gaire destacable si no ho recordem, però segur que no va ser un moment dolent ni traumàtic.

Madison: Crec que coincidíem molt als tornejos.

Sloane: En el món del tennis, normalment passes molt de temps amb les mateixes persones. Devia ser una cosa així com: "Hola. I si ens fem amigues? Tenim gairebé la mateixa edat".

Madison: Sincerament, crec que no ho fem gaire bé. [riu]

Sloane: Quan surto em dic a mi mateixa: "Fes-ho tan bé com puguis".

Madison: Crec que passa perquè sempre hem competit l'una contra l'altra des que som amigues. Les dues sabem que l'altra vol guanyar, és normal. No és res personal ni contra la nostra amistat. Només és un esport.

Sloane: Després d'haver estat competint durant tant de temps, està clar que una de les dues ha de guanyar. Crec que, en l'àmbit de l'amistat, sobretot en l'esport i el tennis, has de saber que no tothom serà amic teu. Has de saber com gestionar la relació d'amistat amb altres persones. Crec que la Madi i jo tornem a la normalitat de seguida. Potser estem jugant i, de sobte, al cap de cinc minuts, ens preguntem quins plans tenim i on anirem a sopar.

Sloane: Hem crescut juntes i hem anat veient els nostres progressos: canvis de casa, mobles nous, diferents parelles, etc. Ens han passat coses molt semblants. A la Madi li encanten les plantes i a mi no m'entusiasmen, però sempre me n'envia fotos.

Madison: La Sloane sempre ha estat la persona més ràpida que he vist jugant a tennis. És increïble. Quan fas una deixada, en un tancar i obrir d'ulls, ja ha arribat a la xarxa. Ara encara corre darrere de la pilota. Quan jugàvem com a júniors, per a ella era ben senzill llançar un munt de pilotes i recuperar-les totes. A mesura que s'ha anat fent gran i competint més, s'ha convertit en tota una experta a l'hora de trobar l'equilibri per saber quan ha de tenir una actitud defensiva i recuperar moltes pilotes, quan ha d'anar a totes i guanyar o quan ha de fer temps. Sap ben bé com trobar l'estabilitat als partits.

Sloane: Mare meva, quin afalac. Que maca. Crec que la Madison és molt bona amb els serveis. Colpeja la pilota molt fort i, a mesura que s'ha anat fent gran, en lloc de fer cops tan forts, fa servir més sovint les combinacions que li han resultat útils. De fet, el seu cop de dreta és impressionant. Al llarg del temps, ha adquirit les tècniques amb què ha guanyat els tornejos. Els serveis i els cops de dreta són els seus dos punts més forts com a tennista.

Madison: Hi ha hagut moments en què una de les dues ha estat passant-ho malament mentre l'altra estava bé i, després, ha estat a l'inrevés. Ens hem ajudat molt l'una a l'altra en els moments més complicats, sobretot perquè alguna de les dues ja havia viscut una situació semblant.

Sloane: Evidentment, lesionar-se és espantós. Em sembla que abans de l'Open dels Estats Units de l'any 2017 només hi havia hagut un cop en què havíem estat lesionades totes dues. Intentàvem pensar què faríem després. No sabíem si podríem tornar a jugar i competir igual que abans. Llavors anàvem sincronitzades amb les lesions. Bé, no és que sigui un orgull.

Madison: Totes dues hem viscut aquests períodes, sobretot al principi, que és molt molest, i tant l'una com l'altra hem tingut una bona tanda de lesions. A mesura que ens hem anat fent grans, ens hem anat recuperant més de pressa i pensant què podem fer perquè no ens torni a passar. Quan hem estat lesionades, ens hem entretingut i hem trobat aficions noves que ens agraden. A la Sloane li van anar molt bé els estudis. Jo no vaig ser tan proactiva. Només vaig comprar unes quantes plantes i em vaig passar el temps cuidant-les. La Sloane va acabar la universitat i va seguir estudiant. Jo, en canvi, només pensava a comprar-me més mobles i plantes.

Sloane: No és que m'agradi lesionar-me, però quan ho faig aprofito tot el meu temps fent coses que no puc fer sovint. He estat lesionada en totes les èpoques de l'any. He anat a casaments a l'estiu i, gràcies a la particularitat de les meves lesions, he fet coses a la primavera. Intento aprofitar-ho al màxim. És cert que hi ha un període d'entre una setmana i 10 dies en què et sents trista i deprimida, però de seguida canvies el xip i et planteges què has de fer per seguir endavant. Crec que totes les vegades que ho he pensat, he intentat ser tan productiva com he pogut: o bé anant de vacances a llocs fantàstics, o bé visitant els amics i la família.

Madison: Que cal passar-s'ho bé i no prendre-s'ho gaire seriosament. Cada any, hi ha gent que perd i gent que guanya. Si t'hi obsessiones gaire, embogiràs. Pensa en tota la trajectòria que tens per endavant i que segurament t'equivoques quan penses en el que serà la teva pitjor derrota. El mateix passa amb les victòries. Tot s'ha de mirar amb perspectiva.

Sloane: Estic totalment d'acord amb el que ha dit la Madi. En lloc de pensar: "Mare meva, he perdut cinc partits seguits", canvia-ho per: "No passa res, ho superaré". Després, perds uns vuit partits seguits, guanyes un gran títol i tornes a perdre 10 partits. És com una espiral, però has de seguir endavant. Quan hi trobes la lògica, comences a veure-ho més clar. Pensa en el Grand Slam. Només pot guanyar-lo una persona, però saps quanta gent hi participa?

Madison: 128 persones.

Sloane: Exacte. Només una d'aquestes persones el guanyarà. Si passes als quarts de final, ja és tot un èxit. I si ets a semifinals, encara millor. Crec que cal analitzar-ho i veure que és impossible guanyar cada setmana per mirar-ho amb perspectiva.

Sloane: És essencial que tothom s'expressi, ja que la desigualtat racial té molt a veure amb l'educació. Molts famosos i influencers fan servir les seves xarxes amb una finalitat educativa. Hi ha moltes coses que ni la Madi ni jo sabíem i que hem après gràcies a les històries [d'Instagram] i del que es comparteix a les xarxes. Llegir-ho i aprendre sobre aquests temes t'ajuda a veure les coses amb una altra perspectiva. La situació ha canviat molt: abans tothom es preocupava per la seva imatge a Instagram. Ara sembla que es prioritza més el contingut educatiu i els aspectes importants de debò, com ara votar.

Madison: A més, ara tot s'ha intensificat perquè ens trobem en una pandèmia. Tot l'estrès, l'ansietat i la frustració que ja hi havia han desembocat en aquestes reivindicacions massives que estem vivint. Estàvem tan connectats els uns amb els altres que no necessitàvem res més. Aquest va ser el primer cop que vaig veure com molta gent reaccionava i decidia que volia actuar per canviar les coses. Molts volen posar-hi el seu granet de sorra. En parlar sobre les seves idees i defensar-les, creuen que poden desencadenar un canvi perquè aquesta situació no es repeteixi.

Sloane: Vaig créixer jugant a tennis en un club i la primera vegada va ser increïble. Tenia un entrenador fantàstic i era d'allò més divertit. Ara sempre dic que gràcies a aquella experiència continuo amb aquest esport. M'ho passava molt bé i volia repetir. Volia tornar-hi per veure en Francisco i les meves amigues i passar-m'ho bé. Crec que la primera experiència que els nens i les nenes tenen en qualsevol àmbit els provoca un efecte molt a llarg termini. Si en el teu primer contacte amb el tennis tens un entrenador desagradable i no t'ho passes bé, segurament no hi tornaràs a jugar mai més.

El tennis ha estat molt important a la meva vida. He viatjat, he conegut gent i he fet coses increïbles. Per això, volia regalar aquesta experiència a nens i nenes que, en altres circumstàncies, mai no s'haurien plantejat jugar. És evident que aquest no és un esport gaire divers i el fet de poder donar raquetes a aquells infants que, d'altra manera, no en tindrien, va ser el motiu principal pel qual vaig crear la fundació. Volia que els nens i les nenes que eren com jo i m'admiraven se sentissin capaços de jugar a tennis. Encara que no siguis professional i només juguis a l'equip de l'institut, el tennis és un esport per a tota la vida. Si t'hi fixes, als clubs sènior sempre hi ha gent d'entre 85 i 90 anys jugant-hi. És increïble. És un esport per a sempre i t'aporta moltes coses. Volia transmetre-ho a una altra generació, sobretot a nens i nenes de diferents classes i orígens que no haurien pensat mai que podrien jugar-hi.

Madison: Vaig crear aquesta fundació perquè abans ja havia treballat amb una altra, Fearlessly Girl, que fomentava la confiança en una mateixa i les qualitats de lideratge per a noies de secundària i de batxillerat. Vaig visitar un parell d'instituts, vaig conèixer les noies i vam parlar. Em va encantar. Volia anar una mica més enllà i no centrar-me només en les noies de secundària i de batxillerat, perquè també hi havia dones de la meva edat i més grans que em deien que els agradaven molt els meus missatges, però que elles també els necessitaven. A més, volia que fos un espai accessible per a altres atletes amb ganes de formar part d'una fundació. Al cap i a la fi, crear una fundació és un procés llarg. Volia comptar amb diverses persones per poder donar a conèixer el que estàvem fent. Em va agradar la idea de Kindness Wins, perquè és molt general i pots col·laborar-hi de moltes formes diferents. Va ser la millor manera d'ajudar una mica el món.

Madison: Pensem que és una sort tot el que s'ha aconseguit. Estem molt agraïdes a Billie Jean King i a Venus Williams per tot el que han fet per nosaltres. Si no fos per elles, no seríem on som avui dia. Encara seguim lluitant per aconseguir més igualtat, perquè s'accepti i es reconegui. Queda molt per fer, però almenys podem dir que hem recorregut una part del camí o que la gent se'n podria alegrar encara més.

Sloane: Totalment d'acord. Crec que al consell de l'WTA hem après molt. És complicat ser dona i sentir que no se'ns tracta igual que els homes i que no ens paguen el mateix.

Crec que sempre passarà. Mai ens sentirem completament satisfetes amb el que tenim. Sempre voldrem fer-ho millor i lluitarem per aconseguir més coses. Crec que formar part del consell es tracta principalment de defensar les persones que no poden posar certes normes en dubte. Volen més i nosaltres els ho hem de fer possible. Sempre hem d'intentar millorar, lluitar per aconseguir més i procurar que tot sigui equitatiu.