Una escola de bàsquet per a nens i nenes immigrants
Comunitat
A la costa del nord d'Itàlia, els nens de famílies migrants troben una comunitat i un sentiment de pertinença a través del bàsquet.
Aquesta història es va publicar el novembre del 2019.
Hi ha només uns quaranta minuts en cotxe entre Nàpols i el municipi costaner de Castel Volturno (o menys si tens la traça local). Tot i que el viatge és breu, aquesta regió, de la qual sovint se'ns pot oblidar la seva existència, sembla totalment diferent del romanticisme que caracteritza la costa d'Amalfi.
Durant els anys 60, aquest municipi es va expandir gràcies a la construcció. El barri de Villagio Coppola es va dissenyar com a destí de cap de setmana per als napolitans més acabalats. Després d'un terratrèmol l'any 1980 i el descobriment que les noves zones residencials s'havien construït infringint les normes urbanístiques, moltes persones es van veure obligades a marxar d'allà, cosa que va provocar una gran caiguda en les estructures socioeconòmiques de la zona.
Hi ha una pista de bàsquet entre edificis abandonats que reflecteixen una utopia en ruïnes; la seva superfície banyada pel sol està lleugerament esquerdada i els taulers estan desgastats. Tot i això, les vistes al mar que hi ha des de la platja contigua són impressionants. Tot està tranquil, tret de les xarxes de les cistelles que es mouen amb la brisa.
De cop i volta arriba una furgoneta plena de nens que van cap a la pista. Els integrants de l'acadèmia local Tam Tam Basketball han fet d'aquesta pista el seu terreny de joc, faci el temps que faci. Des que els residents més rics de Castel Volturno van marxar, la zona ha viscut una afluència de migrants desplaçats, la majoria d'origen nigerià, que busquen refugi allà on poden; de vegades, fins i tot, sota les estructures malmeses que hi ha per tota la ciutat. L'acadèmia de voluntaris sense ànim de lucre, creada per l'entrenador i veí del poble Massimo Antonelli, té com a objectiu oferir als nens i nenes de comunitats migrants un entorn positiu i una plataforma que els permeti créixer i desenvolupar-se. "M'agrada jugar aquí perquè puc sentir el so de les ones. L'aire és més fresc al costat del mar", afirma Cinzia Orobor, de 12 anys.
La pista és un espai on aquests nens i nenes poden mostrar qui són sense fer servir les paraules, sense títols i sense prejudicis. "És genial poder jugar plegats i fer front als reptes plegats. Això ens uneix encara més", explica Destiny Lawal, de 15 anys.
A la pista, els nens i nenes fan estiraments en cercle abans de col·locar-se en fila de cara a la cistella. Hi ha molt de soroll, amb crits i rialles que només el xiulet de l'entrenador és capaç de silenciar. Després de completar una sèrie de passades, driblatges i joc de peus, és hora d'agafar la pilota per jugar un partit complet. Això fa que els ànims canviïn i es respiri un aire més competitiu a la pista. Els nens ho donen tot als partits: el ritme és frenètic i la humitat de la suor i la brisa del mar és palpable. Quan algú fa un gran moviment, el partit s'atura i els nens ho celebren, mentre que als entrenadors, amb les mans als malucs, se'ls dibuixa un somriure sota el nas.
El bàsquet que juguem aquí és pur; es pot veure el gran impacte que aquest esport encara causa a la gent jove, tot i que no estem als Estats Units ni obtenim cap recompensa financera. "El bàsquet és com una família per a mi", afirma Promise Kolawole, de 13 anys, des de la banda. Fa una pausa, potser per agafar aire o per assimilar el que acaba de dir. Sigui com sigui, la pausa és breu i, en un tancar i obrir d'ulls, s'esvaeix per tornar al fulgor de la pista. El partit es pot decidir en qualsevol moment i ella té clar que vol guanyar (sobretot perquè hi ha la família davant).