L'escalada ajuda la Favia a recuperar la força i l'ànim

Són les vuit de la tarda a Alburquerque (Nou Mèxic, EUA) i el frontal de la Favia Dubyk il·lumina l'agafador següent a The Temple, una cova de pedra calcària que l'escaladora visita cada setmana. Les arnes, atretes per la llum, s'arremolinen al voltant de la seva cara. La calor del dia encara no ha baixat i té el cos cobert d'una pàtina de suor. La Favia ja fa una hora que escala, però reprimeix el reflex inútil d'espantar els insectes i segueix esforçant-se per pujar cap amunt. La ruta és una V11 per a experts, i és plena d'agafadors invertits relliscosos que fa servir per impulsar-se i seguir aferrada a la paret, i petites protuberàncies que amb prou feines pot agafar amb la punta dels dits. "És una agonia, però és el lloc menys angoixant on puc anar", admet amb una rialla.

La Favia escala fins a dos quarts d'11 del vespre, moment en el qual recull el matalàs d'escalada i es posa en camí acompanyada del seu gos Hans. Un cop a casa, fa un segon sopar ple de proteïnes i espera fins que el nivell d'adrenalina es redueix prou per anar a dormir. Així és la seva vida, cinc dies a la setmana. És dur, però li encanta. "És el meu motiu principal per llevar-me al matí", afirma. "No hi ha cap altra activitat a la meva vida que gaudeixi tant com l'escalada en roca".

La Favia té molt bon sentit de l'equilibri, tant en el sentit literal com figurat. Aquesta escaladora professional i doctora a jornada completa de 33 anys combina dues carreres: cada setmana treballa de 60 a 100 hores com a metgessa i escala unes 20-25 hores. Qualsevol diria que aquesta dedicació és impressionant, però és especialment admirable tenint en compte que la Favia, que va sobreviure a un càncer, va descobrir l'escalada fa 10 anys, només un any després que li diagnostiquessin la malaltia el 2012.

"No havia fet gaire esport a la natura abans de l'escalada", explica. "No sabia ni que existia l'escalada a l'aire lliure. Em deien de sortir per fer-ne i jo em preguntava quin sentit tenia escalar sobre plàstic. No sabia que s'escalava sobre roca". No és que la Favia no estigués en forma. De més jove, havia fet gimnàstica, patinatge sobre gel i equitació. La seva vida girava al voltant d'aquests esports, però no d'activitats a l'aire lliure com ara l'excursionisme.

A poc a poc, va començar a anar a penyals alguns caps de setmana. Per arribar als indrets més propers havia de conduir de quatre a set hores, però abans d'adonar-se'n, ja hi anava cada cap de setmana. "Vaig aprendre cada vegada més i em vaig acostumar a ser a l'aire lliure. Em vaig acostumar als pobles, als insectes i a l'excursionisme. Vaig adquirir més habilitats per moure'm per la natura", explica la Favia. "M'agrada el soroll que fan els peus de gat sobre la roca autèntica": així és com descriu el so apagat, com de dits repicant sobre una taula, que fan les sabatilles d'escalada. "Sentir els peus de gat em fa sentir part de la roca".

Així i tot, la Favia era conscient que era una de les poques persones negres en l'àmbit de l'escalada local. "M'havia acostumat a ser sempre la representant negra. M'ha passat pràcticament tota la vida", afirma. Però, quan es trobava altres persones de color, s'emocionava. "De vegades, venia alguna persona negra al gimnàs i jo em quedava meravellada. Era fantàstic!".

Encara que com a escaladora progressava ràpidament i es mantenia al dia amb els estudis de medicina, a la tardor del 2011 la Favia va començar a sentir-se malament constantment. Les infermeres del centre de salut per a estudiants on anava no van fer gaire cas de les seves preocupacions, li van diagnosticar asma i li van prescriure un inhalador. "Eren terribles", recorda la Favia. Ella sospitava que el que l'afectava era un limfoma (l'havia estudiat feia poc), però no les va poder convèncer. "Vaig demanar una radiografia moltes vegades i s'hi van negar", afegeix. El juny següent, els símptomes s'havien agreujat terriblement, i li costava respirar i empassar-se el menjar. Durant una escalada, va caure d'una paret mentre esbufegava, esforçant-se per respirar. Un mes després, els metges li van trobar una massa de 13 centímetres al pit i van diagnosticar un limfoma en estat avançat a aquesta estudiant de medicina perspicaç. Va deixar temporalment els estudis i va passar l'any següent guarint-se del càncer. "Quan feia la químioteràpia, no tenia res. Només pensava a sobreviure", explica la Favia.

Encara que no feia gaire que la Favia escalava quan va rebre la diagnosi, diu que escalar li va donar un propòsit després d'acabar el tractament. "Em va donar una gran raó per seguir vivint. No podia recrear-me en el dolor perquè m'agradava molt escalar", recorda aquesta supervivent d'un càncer, que ha remès des del 2013. "Puc aguantar el que sigui mentre pugui tornar a escalar".

La Favia va tornar a la ruta que havia planificat abans del diagnòstic (en l'argot de l'escalada, això vol dir dedicar temps a perfeccionar un circuit concret). Era una cova de nivell V5 anomenada The Helicopter al Coopers Rock State Forest als afores de Morgantown (Virgínia Occidental, EUA). L'indret era tan baix que gairebé no hi podia ni seure. Va tornar a practicar els moviments una vegada i una altra fins que finalment va arribar al cim. Aconseguir aquella fita va encendre de nou la seva passió per l'aire lliure: volia veure com de lluny podia arribar el seu cos.

"Escalar et fa sentir poderosa. Veus una roca i penses: 'no hi ha manera de pujar-la'. Però després descobreixes com fer-ho i la sensació és fantàstica", explica la Favia. "Has de sortir de la teva zona de confort. Fa falta valor, força i intel·ligència. Et permet descobrir moltes coses de tu mateixa, com ara fins on poden arribar el teu cos o la teva ment".

La Favia encara no ha superat del tot els seus problemes físics. Ha d'anar amb molta cura de no fer-se talls ni rascades, perquè tarden més a curar-se i és més susceptible a les infeccions. A més, el teixit cicatricial del tractament contra el càncer li causa problemes de mobilitat constants, que també són els causants dels problemes que ha patit durant anys a l'esquena i als malucs. Fa poc que ha pogut tornar a caminar amb normalitat i els amics han d'ajudar-la a caminar fins a arribar a la zona d'escalada. "Portar 15 o 20 quilos d'equipament és massa", explica. Si bé molts escaladors diuen que treballar els peus és clau per a la seva estratègia, els problemes de la Favia han convertit l'escalada principalment en un exercici de la part superior del cos. És per això que prefereix escalar desploms a parets escarpades. "Quan caic sobre els peus, se'm disloquen els malucs. Però si caic sobre l'esquena, no em faig mal als malucs", explica.

Sortir a l'aire lliure ha ajudat la Favia a tornar a centrar-se. Durant els darrers set anys, l'escalada s'ha convertit en una manera de relaxar les tensions d'una feina en què ha de prendre decisions crítiques cada dia. "Per què m'agrada tant fregar-me la pell amb una roca punxeguda, sagnar i fer-me blaus, poder-me trencar un os o fins i tot arriscar-me a morir? No ho sé", diu l'escaladora. "Només sé que m'encanten els trencaclosques, i l'escalada és un trencaclosques que has de resoldre amb habilitats mentals i amb el cos".

La Favia també ha trobat una comunitat a l'aire lliure. Col·labora amb Melanin Base Camp, una plataforma dedicada a promoure la diversitat en els esports d'aventura a l'aire lliure, i documenta les seves experiències i la seva afició per escalar roques de poca alçària al seu web Traverse Girl. També s'ha dedicat a introduir nous escaladors en aquest esport. "No vaig conèixer l'escalada fins que vaig acabar la universitat. Vull que la gent la conegui perquè pot canviar la vida d'una persona de manera molt positiva, com ho va fer amb mi", diu la Favia. "Vull donar-los l'oportunitat perquè trobin en l'escalada l'activitat que necessitaven a les seves vides".

La Favia diu que encara és massa aviat per saber si els esforços recents perquè els esports a l'aire lliure siguin més inclusius estan fent efecte. També afirma que als gimnasos d'escalada encara hi manca diversitat racial, de gènere i de nivell de dificultat. Però té l'esperança que la seva presència ensenyi a les persones de color i als supervivents de càncer que poden gaudir de la natura. "Durant unes hores, el més important que tinc al cap és esbrinar com puc escalar la paret de roca", diu la Favia. "Dins el petit món que he creat, tinc un espai segur. I aquest espai és a l'aire lliure".